El Dictat Universitari 1.5
Estic molt content i molt agraït per les vostres interessants aportacions en aquest bloc que estem construint. Amics, coneguts i saludats, com deia en Josep Pla, docents de tots els nivells i àrees, professionals de la comunicació i els audiovisuals, del món de l’associacionisme i de l’administració conformen un mosaic de punts de vista molt ric. És una mostra que el bloc té vida i sentit entre totes les eines comunicatives 2.0 i les xarxes socials. M’agrada aprendre i compartir amb vosaltres. Gràcies!
Les aules de la universitat on assisteixo, en un edifici de recent creació, tenen dues parts: una zona elevada on hi ha el professor, equipada amb una taula ampla amb ordinador i pantalla que projecta presentacions a la pissarra; i una zona atapeïda per a l’alumnat amb bancs i cadires fixats al terra que no permeten ni estirar les cames. Aquesta estructura dificulta qualsevol dinàmica de grup i d’aprenentatge col·laboratiu. Des de fora les aules, sovint es pot veure a l’interior com l’alumnat pren apunts seguint el dictat dels docents en sessions d’hora i mitja on es signa l’assistència. És una estructura que podríem dir-ne 1.0, sense interacció significativa ni treball de les competències professionals necessàries a la societat actual.
La incorporació d’un campus virtual i de dossiers electrònics, signifiquen un pas endavant. Però, és un pas petit si només serveixen per a penjar arxius de presentacions que s’han fet a l’aula o materials de lectura, desaprofitant-los per a la construcció compartida del coneixement. Estem en el camí 1.5: entre l’ús antic dels recursos i metodologies 1.0, i el que algun dia serà un futur 2.0, on l’intercanvi d’informació significativa permetrà generar coneixement propi. Algun dia arribarà la integració de la societat i centres educatius com en aquest vídeo de Sigur Rós (veure el final) on s’integra la música i paisatge d’Islàndia, un país que s’està repensant arran de la crisi. Aprofitem tot el que està passant (Crisi, Bolonya, intervencions dels Mossos…) per a repensar-nos?
En aquest moment no em preocupen els pupitres. Hem preocupa la societat i els polítics que ens governen. Només vull dir:
1. Els estudiants
Els nostres estudiants es van tancar 4 mesos a la universitat en contra d’una opció per als seus estudis. Aquesta tancada va anar acompanyada d’assambles de debat i discussió, reflexió i crítica.
Van ser desallotjats el dimecres passat.
2. Els mossos
I van ser reprimits i apallissats al carrer, tres vegades en 18 hores, no vull dir de manera exagerada, perquè el problema no és si van ser maltractats molt o poc, el problema és que la policia va apallissar uns estudiants que es manifestaven pels seus drets. Quina és la mesura en un apallissament?
Va apallissar uns estudiants que es manifestaven pels seus drets i pels drets dels que venen darrera d’ells. Aquí a Barcelona.
I sí, … ho dic, van ser apallissats, de forma desmesurada, i sense raó
3. El rector
I van ser desallotjats perquè el propi rector va enviar els mossos a dins de la universitat, perquè, (segons ell hi ha una raó que ho justifica) uns edificis més enllà, a la facultat de geografia i història dos alumnes es van barallar.
Repetim-ho. El nostre rector va ordenar a la policia que entrés a la universitat a desallotjar els seus propis alumnes.
Repetim-ho un cop més, per si no ha quedat clar: El rector de la Universitat de Barcelona va ordenar a la policia que entrés a la universitat a les 6 del matí a desallotjar els seus estudiants.
4. Els mitjans
Els mitjans han manipulat la informació, abans, durant i després dels fets, i ho segueixen fent aquesta setmana, de manera vergonyosa, sense explicar certs fets, mostrant unes i no altres imatges, publicant casuals articles d’opinió i de recerca sobre el pla de Bolonya, utilitzant paraules equívoques, no fent una crítica del que ha passat, no fent recerca seriosa sobre els fets i les causes, … Els mitjans públics de comunicació han estat un cop més partidistes. Avui, però, hi ha altres televisions, (ens ho recorda el Jose de CAV)
5. EEES
El pla de Bolonya no és la causa ni la raó del que va passar a la Universitat el dimecres 18 de març. Els plans curriculars europeus son uns i les aplicacions estatals i regionals són unes altres. És a dir, no té les mateixes oportunitats un alumne a Suïssa que a Espanya. I això no és un problema del pla de Bolonya sinó les polítiques educatives i de recerca del nostre país.
6. Els alumnes un altre cop
Quan per fi resulta que els alumnes aprenen realment, reflexionen, es converteixen en ciutadans crítics, s’organitzen, creen xarxes i s’activen, demanden espais de treball i de diàleg, busquen camins i es mouen … aleshores arriba la universitat i la policia per recordar-nos que NO, i els ho recorden a cop de porra.
7. I el professorat
I el professorat no hem sabut entendre els alumnes, no hem sabut veure en la seva lluita d’aquests mesos una necessitat real i un esforç per la millora de la institució. Alguns companys han vist els alumnes tancats com una molèstia, altres no em volgut parar atenció al que deien ni participar del que volien parlar.
I encara després dels fets no ens hem sabut organitzar ni per escandalitzar-nos col·lectivament, ni per protestar, ni per denunciar al rectorat, a la institució, a la policia, als mitjans, …
El professorat universitari ha viscut de manera més o menys passiva i sobretot poc crítica tots els canvis dels darrers anys a la universitat, molts motivats per necessitats socials, i altres per situacions econòmiques dels centres i objectius tergiversats del propi sistema formatiu d’educació superior. Situacions que han implicat unes aplicacions determinades als plans d’estudis, als recursos de les universitats, als contractes precaris, …
I aquí no passa res?
Si que passa, avui he estat en una assemblea oberta de profes del campus Mundet i tot això s’ha parlat, i s’ha iniciat un moviment. Aquests són els apunts que he pres de la boca dels meus companys i companyes.
Ens deia aquesta tarda una flor (de la recent arribada primavera) que potser aquests fets ens ajudaran a iniciar el camí de recuperació d’una universitat que és la que hauria de ser, la que no hauria de deixar de ser, amb un paper reflexiu i crític a la societat, però també actiu, articulat en una visió del món cap a l’avenç.
Potser si, potser si.
Cal mobilitzar-se. No només per defensar la Universitat pública, sinó per defensar els nostres drets com a ciutadans, ja que ni polítics, ni mitjans de comunicació ho estan fent
Tenim una oportunitat de donar el nostre suport. Demà 26 de Març a les 20h a la plaça Univesitat.
Doncs a mi si m’interressen “els pupitres” i la distribució de les aules.
El canvi de mentalitat, d’actitud és molt lent, costa molt canviar, molt.
Però ho hem d’intentar !!