Dels murs a les pantalles
La pel·lícula Entre Les Murs, traduïda de manera simplista per La Classe, és una bona successora d’una tradició social francesa preocupada per l’educació, com Hoy Empieza Todo de Tavernier o Ser y Tener de Philibert. Destaca per la força del mosaic d’imatges i d’identitats que construeix el director Laurent Cantet. El professor a la vida real i en l’obra François Bégaudeau estima la seva feina davant uns alumnes que s’estimen poc i uns murs simbòlics i socials molt alts.
Estem davant l’oportunitat que ens pot presentar la llei d’Educació de Catalunya per a debatre i acordar què volem ser com a societat, quins objectius ens plantegem als centres educatius, quins mitjans i metodologies ens fan falta. Malauradament, esmercem els esforços en debats estèrils, panoràmics, fragmentats, descontextualitzats, superficials… donant una imatge de caos i desordre. Quina opinió podem treure d’aquest exemples? Debat d’en Josep Cuní a TV3, declaracions sobre la Pedagogia de la plastilina de Quim Monzó o el vídeo de l’IES Tortell Poltrona, idea de l’Empar Moliné, comentant al bloc d’en Ramon Barlam. Tot això dóna encara més mèrit a la tasca que cada dia fan milers de professionals a les nostres aules, i que tenen intenció de millorar el sistema, com amb el manifest No és veritat.
Per tal de millorar la imatge social dels docents i la implicació en l’educació de les famílies no ens podem permetre el luxe d’aixecar més murs, hem d’augmentar la transparència. Els entorns virtuals a les aules no han d’esdevenir una nova eina de domini que garanteixi la jerarquia i el control. En la mesura dels possibles, han de ser oberts a la resta de docents i comunitat educativa per tal que es vegi què estem fent i que poguem col·laborar, aprendre de tots i fer que les noves eines ens ajudin a millorar el sistema i la societat actual.
I això que el bloc acaba de començar… Només amb les primeres entrades, les teves reflexions i la proposta del vídeo, ja hi ha per treballar-hi i pensar una bona estona. Fantàstic!
Gràcies per la feina que fas.
Hola Jordi!
És veritat que sovint l’escola, o l’institut, ha de ser més transparent… s’han de trencar els murs que fa que els centres educatius estiguin allunyats de la realitat.
La pel.li ens mostra que hi ha molta feina a fer, però per altra banda també ens dona la solució.
He fet una referència al meu bloc.
Felicitats pel teu nou bloc!
Anna
A vegades em plantejo si no ens quedem aturats en teoritzar-ho tot. Perquè els docents comencem a veure que calen accions reals i fonamentades per redreçar el sistema educatiu i només veiem teoritzacions, noves lleis, competències bàsiques, canvis de noms en definitiva que no fan més que marejar la “perdiu” i anomenar-la “diuper”.
Em sap greu que socialment (i això tu m’ho pots corroborar si estic en el cert) no ens movem més per enfocar bé les coses. Vull dir que no he sentit de cap reunió d’experts d’universitat, batxillerat, mòduls, adults, secundària, primària, infantil que s’hagin assegut a parlar una dues tres … setmanes per plantejar una realitat aplicable fàcilment que més que burocratitzar el sistema el faci més pràctic i socialment beneficios.
Estaria bé que amb tot el que mous Juvi, obrissis una proposta de festcat d’educació pràctica que enfoqui bé un futur que em fa l’efecte que a dia d’avui està en mans de pedagogs teòrics i allunyat dels professors professionals especialistes en llengua, biologia, geologia, socials,… la secundària cada cop és més lluny de la universitat i més aprop de la primària del progressa adequadament.
Una abraçada i amb calma ja m’aniré mirant els continguts del blog.
Per cert, el meu primer any en un institut públic em vaig trobar amb un grup de 12 alumnes de l’estil dels de la pel·lícula. El sistema educatiu no te solucions per les necessitats reals d’aquest alumnat i fer grups a part és el mal menor. Puntualment si algu dedica la seva vida i miracles a tirar endavant alguna proposta extraoficial pot ser que aconsegueixi alguna cosa amb aquests alumnes però s’acaben fent majoritariament solucions apedaçades. Brillant la pregunta final que fa el professor… -què has après?
-res, …
-allò de cèl·lules com es deia…
-he après una cosa de filosofia que he llegit d’un llibre de la meva germana a casa meva.
EN RESUM, A CLASSE NO HE APRÈS RES. EL CARRER M’HA ENSENYAT MÉS.
potser és que l’escola s’ha quedat amb una teoria allunyada de les necessitats d’aquesta societat adolescent d’avui en dia que necessita una practicitat dels continguts.
disculpeu però actualment estic en un institut (SES) on es fan les coses més pels prèmis o reconeixement que tindràn que no pas per què siguin útils per l’alumnat. Amén de reforma.
Retroenllaç: La renovación metodológica como llave para cerrar puertas. « Innovación Educativa
Partint del film la classe o millor dit “Entre les murs”, realitzaré un salt geogràfic però no ideoòlgic amb el film “Che Guerrilla” de Seven Soderbergh.
A nivell cinematogràfic només dir que totes dues produccions comparteixen “vericitat” , que ja es molt. Els dos films parteixen de realitats obvies per mostrar com la nostra societat gira l’esquena a situacions que mereixen una “revolució”.
Però, perquè és tan difícil fer una revolució? En ambdós casos es mostra una mateixa situació, l’individu està sol enfront l’ adversitat, el mestre enfron l’aula, l’alumne davant del seu pròpi “jo” i el che enfront el poble Bolivià. D’aquestes dues situacions cal fer una reflexió en profunditat. Per què els individus que pateixen amb més intensitat la injustícia social són incapaços de realitzar la seva pròpia revolució?
Tant en el film “Entre les murs” i el “Che” és constata el fracàs de la revolta i el triomf dels totalitarismes, de les postures reaccionàries i del joc brut. En definitiva, de la involució de l’individu.
Pot ser, en el film “Entre les murs” es visualitza una petita porta que s’obra al canvi: l’educació.
Deixo clar d’entrada que sóc un intrús en aquest blog. Un d’aquells que amb la llicenciatura acabada i arrossegant-me per feines precàries, vaig renunciar al ‘i no podries fer de mestre?’. Bàsicament perquè entenc aquesta professió com una cosa molt vocacional, i sobretot molt important. Aquest seria un altre debat…
Ahir vaig anar a veure ‘Entre les murs’ i em va semblar una gran pel.lícula, amb molts aspectes interessants. Parlaré només d’un: Em vaig fixar en que el mestre de llengua passa per ser un dels més oberts al centre –per exemple quan manifesta saltar-se la norma dels mòbils, perquè ell aconsegueix gestionar aquest tema sense cap prohibició explícita-, i se’l veu en moltes ocasions donant la raó als alumnes quan li qüestionen el que explica. Però un error ho desmunta tot, perquè quan realment els estudiants li qüestionen un tema clau, la seva reacció és irada i desproporcionada; perd els papers quan se sent dèbil, sense arguments, quan no té una resposta, i quan un ‘val, d’acord, teniu raó…’ no serveix. De la manera que jo ho veig, és precisament la seva actitud la que excita els ànims dels altres i desencadena la controvèrsia final. L’equilibri en aquella classe és tan feble i la responsabilitat tan elevada… Que difícil ser un educador.
M’agrada l’article i els comentaris.
El del tal Albert abanderant la pràctica (l’escena final de la peli) front l’excés de teoria. L´Inés unint-les, com fan les revolucions. I l´intrús Miquel apuntant una revolució possible: la que succeïria si els mestres s’adonessin del seu poder (diu: el profe perd els papers perquè se sent dèbil). Ben cert. Teoria i pràctica, el bosc i els arbres, les idees i la realitat….
http://goear.com/listen.php?v=baa164b
El debat entre els tradicionalistes (teories) i activistes (pràctiques) no és un debat perquè no hi ha arguments sinó uns quants crits que no eclipsen el combat de tants mestres que són revolucionaris perquè coneixen el seu poder, el de fer pensar, de confrontar idees per generar accions.
Fa una setmana es va emetre a TV3 un resportatge sobre l’IES Cristòfl Colom, al Bon Pastor.: http://www.tv3.cat/p30minuts/30Item.jsp?idint=1237&item=reportatges
És un reportatge necessari, on queden molt mal parades les autoritats responsables dels equipaments educatius i es reflexa la dura realitat d’uns entorns que normalment són invisibles.
Però em preocupa el biaix dels periodistes que els porta a subratllar els aspectes més cutres en relació al mon dels nois i noies, les seves actituds i expectatives. Són realitat, i això és bo que se sàpiga, però també hi ha altres retalls de realitat que es deurien mostrar per evitar que ho arribi a la conclusió de que “amb aquesta gent, no hi ha res a fer” o que “estan tant malament que qualsevol cosa que fem estarà be”… no crec que hi hagués manca d’ètica dels periodistes, però potser sí que es van deixar enlluernar per allò que crida més l’atenció.
Al mateix barri, el CEIP Bernat de Boïl és una bona mostra de que és possible un claustre il·lusionat en fer les coses be, en innovar, com si cada dia “comencés tot”.