Fa uns dies, un senyor de gairebé 90 anys explicava que havia tingut una vida plena, però no en tenia prou. Necessitava viure més per a veure els triomfs del Barça per la televisió. Apart d’informar, comunicar o interactuar, la caixa tonta ens pot emocionar fins a donar-nos les ganes de viure. Aquesta pantalla, però, ha anat deixant pas a d’altres que creen identitat a la nostra llar, com la de l’ordinador, la del mòbil, la de les videoconsoles, la dels mp4, PDAs, tablets, les càmeres de fotos, de vídeo… i les que ens trobem en espais públics com caixers, autobusos, trens, avions, autopistes… Fins i tot, les pantalles poden arribar a la premsa escrita.  Algú podria afirmar que són un mirall de nosaltres: “digues quines pantalles uses i et diré qui ets”.

Cada vegada més, utilitzar les pantalles significa interactuar, jugar, experimentar, modificar… Participem de la revolució tàctil que comenta El País i l’evolució no s’atura: podem veure el Reactable (instrument musical desenvolupat a la UPF), la inquietant Visió del Futur de Microsoft, el dispositiu prim i flexible OLED de SONY i la fàcil comunicació del Projecte Natal sense comandaments de la consola XBOX.

La societat actual inverteix molt més en oci que en educació, però això no treu el potencial educatiu que tenen aquestes eines. Podem veure’n un exemple concret en la Mesosfera. Val la pena que ens plantegem si amb les noves pantalles a les aules dels centres educatius volem continuar amb els usos com a llibres de text (ara digitalitzats) o treure’n un rendiment més interessant. Us recomano un cop d’ull a l’article d’en Boris Mir i al vídeo “Reset, reset, res de res” de la classe de 5è del CEIP Saavedra. Feliç inici de curs! ! !

Sempre és agradable trobar i retrobar persones interessants a les Escoles d’Estiu. Aquestes escoles acostumen a ser un espai propici a l’intercanvi d’experiències i d’activitats innovadores.  Malgrat el desgast de tot el curs, encara queden forces per a compartir i millorar la nostra formació docent.

He pogut participar en dues escoles on he trobat moltes ganes d’aprendre i de buscar  solucions a les dificultats actuals. La llàstima és que no tots els docents s’apunten a aquestes escoles ni emprenen formacions que ajudin a millorar les competències o a innovar en la seva tasca professional.

Els temes que hem tractat giren entorn de la comunicació humana i les seves aplicacions didàctiques: els audiovisuals, la imatge digital, els entorns col·laboratius, les eines 2.0, les xarxes socials… I la pràctica ens ha portat a corroborar bona part de les afirmacions que fa el filòsof tunisià Pierre Lévy.

M’agrada molt la música, sobretot la música en viu perquè em transmet una energia especial. Les cançons ens permeten explicar històries complexes d’una manera propera i còmplice. Actualment, bona part del públic registra aquests concerts i comparteix les fotografies, vídeos i muntatges a la xarxa, com és el cas d’aquest concert d’U2 a Barcelona, on s’utilitzen nombrosos elements espectaculars i emocionals: Beautiful Day i One de Barça-UNICEF.

Les noves comunicacions i les noves narracions digitals, com les creades i desenvolupades a través del Twitter o el Facebook, ens permeten explicar i influir en el que està passant al nostre entorn proper o llunyà en temps real. Un camí que porta cap a la democratització de la informació.

Ens cal desaprendre els nostres límits conceptuals, emocionals, físics… que anem incorporant i que ens han estat imposats. Els centres educatius són un bon espai per a donar eines i recursos per a fomentar la creativitat, l’expressió emocional, plantejar nous paradigmes i aprofitar la nova comunicació que permeten les xarxes. Aquests centres estan educant a alumnes que tindran feines que avui encara no s’han inventat.

El millor guionista actual que conec ha escrit la història emocional que hem viscut aquests dies. Partint d’una situació d’incertesa, ha generat intriga i ha resolt amb un clímax insuperable el desafiament que havia plantejat. Només un gran coneixedor de la comunicació pot generar aquest relat identitari a l’altura dels que els vells rondallaires eren capaços de fer-nos somniar.

Utilitzant la creativitat, la confiança, l’esforç de superació, l’equilibri entre individu i col•lectiu, el compromís, la humilitat, la mentalitat, l’atreviment i l’actitud d’aprendre de tot i en tot moment, ha modelat aquesta llegenda dins l’imaginari col•lectiu. El 2 a 6 empetiteix el 0 a 5, el gol d’Iniesta al Chelsea supera el de Bakero i guanyar una final de la Copa d’Europa jugant amb l’estil propi, corona amb èxit el triplet d’en Guardiola.

A escala global, també podem escriure una altra història, amb final feliç, passant dels problemes a les oportunitats. Obama és un bon comunicador, però hem d’esperar que ens faci de guionista o il•lusionista? O podem fer coses nosaltres essent ciutadans creatius i innovadors? La pel•lícula HOME de Yann Arthus-Bertrand ens mostra belles imatges aèries acompanyades d’interessants reflexions. Clica http://www.youtube.com/homeprojectes

Recordo una escena de quan era petit, a l’escola. Era un dia d’hivern fred i gris, de boira espessa. El sol va sortir després de dos dies de foscor. A la classe, la nostra reacció va ser cridar i abaixar les persianes. Ens molestava molt la llum. La mestra ens deia que el sol era bo. Potser preferíem allò que ens era còmode i conegut. Vam deixar les persianes abaixades.

Internet i les aplicacions que anomenem web 2.0 ens permeten col·laborar i compartir el coneixement, tenen un gran potencial social, intel·lectual i competencial. Hi ha qui, com l’Angel Fidalgo, parla de l’escola 2.0. En definitiva, crec que aprofitar el concepte 2.0 és una qüestió d’actitud innovadora.

L’aposta per a la digitalització dels continguts educatius pot ser un bon moment per a millorar les coses. És molt interessant el seguiment que es fa de notícies sobre llibres digitals. Reproduir models anteriors no ens farà millorar. I tenim una bona base per a treballar amb entitats com ESPIRAL, projectes com ESPURNA, grups d’investigació com DEHISI@, xarxes com EDUTAC, jornades com EDUCLIP (aquest és el vídeo guanyador) i molts professionals que realitzen excel·lents experiències que ens aporten llum i que aprofito per a felicitar.

Una feina per a tota la vida, una parella per a tota la vida, una casa per a tota la vida… Són fonaments d’altres temps que potser trontollen en el dia a dia.

La velocitat dels canvis en la societat actual prima la immediatesa del consum. Quants mòbils hem tingut? Recordo que, no fa tant, no en teníem.

El consum ens acompanya tota la vida, per tant, cal ser-ne conscients i crítics. L’ús de la tecnologia i la comunicació amb imatges pot ser ben creativa, com en aquesta publicitat de LEDs. O bé transmetre missatges que cal descodificar, com en el següent vídeo. El consum ens acompanya a la vida. I el nostre cos, també.

El tsunami que va afectar les costes d’Indonèsia va tenir greus conseqüències. A les illes Andaman, moltes comunitats indígenes es van salvar perquè van seguir les indicacions que els marcaven els mites i llegendes que coneixien per l’experiència de generacions anteriors. Van córrer cap a zones elevades quan van veure que el mar es retirava. La transmissió oral els va salvar d’una situació que no havien viscut mai.

Moltes llengües minoritàries i/o minoritzades han trobat a la xarxa un espai propi. Internet els ha permès mostrar-se, conviure i aglutinar comunitats lingüístiques. Contra molts pronòstics, internet no ha acabat amb la llengua escrita, al contrari, l’ha enriquida amb nous usos, formats i gèneres. I la seva digitalització ha permès la combinació amb altres elements comunicatius, la creació de narracions com les digital storytellings, els podcasts o les videoconferències.

La paraula neix per a comunicar el pacte, el compromís, segons Punset. I ens serveix per a millorar, per a mantenir la memòria viva amb la il·lusió dels ideals com ens mostren aquests sis nens i avis, nenes i àvies. Sense societat, no hauríem après la paraula i sense societat no tindria aquest sentit.

En poc temps hem passat de tenir dificultats d’accés a la informació a, potser, patir-ne un excés. Avui en dia, a internet tothom pot editar nova informació i ser-ne un prosumidor (productor i consumidor alhora). Contínuament, com a destinataris que som, hem de controlar la informació que ens interessa i la fiabilitat que ens ofereix. Es tracta més de saber mirar, que és selectiu, que de veure, que és indiscriminat. Potser aquesta és una de les diferències entre ser competent o no, ser alfabet digitalment parlant, o patir la fractura digital (no tant en l’accés a les eines com en l’ús d’elles).

Percebem la realitat a partir de les vivències personals i les experiències compartides. El diari o la televisió ens donen una selecció feta, una mirada concreta i parcial del que hi ha al món. Avui tenim moltes altres fonts per a poder contrastar les dades, les experiències i les opinions. Per exemple, la biblioteca digital mundial, gratuïta, multimèdia i multilíngue, amb seu a París.

A les aules, els llibres de text no poden ser els únics referents, el docent que coneix l’alumnat és qui ha de guiar els fluxos de fonts diverses i dels mateixos alumnes. D’aquí neix la iniciativa del dia sense llibres de text. La realitat no és només la que ens diuen, sinó el mosaic de les nostres construccions mentals i socials que co-construïm a les aules i a les nostres xarxes socials. Us deixo un mambo d’en Bernstein interpretat a Londres per l’orquestra de joves Simón Bolívar, on, a part de consideracions polítiques, donen un sentit col·lectiu a l’obra, on tothom és important.

Dedicar una part de temps a escriure en el bloc m’aporta més del que em pensava. El primer objectiu era el de compartir, però m’adono que també em serveix per a pensar, repensar-me i donar estructura a tots els estímuls que estic rebent, que puc assegurar que afortunadament en aquests moments són molts i diversos. El bloc es vesteix com un portafoli personal obert que rep la imatge que li retorna un mirall de persones que ajuda a tornar a reflexionar, ara ja de forma col·lectiva, construint coneixement compartit.

Nombroses reformes socials (laborals, econòmiques, acadèmiques…) es succeeixen en els temps actuals. Les paraules i els bons propòsits moltes vegades no van acompanyades de les actuacions corresponents. Calen canvis. Cal millorar, d’acord. Cap a on? Podem pactar-ho? Parlem-ne. Quan ens referim a les Competències dels ciutadans potser els donem significats diferents. Per un costat, hi ha qui creu que s’han de potenciar totes les competències (de manera semblant a les intel•ligències múltiples) per a viure en la societat de manera activa i crítica. D’altra banda, hi ha qui pensa que cal potenciar aquelles que en les que una persona destaca, de manera que esdevingui competitiu en el mercat laboral. Quins valors volem per a quina societat?

En el vídeo podem veure una petita selecció de les 10 xerrades més aplaudides de les conferències TED on persones donen a conèixer les seves idees. A la web en trobareu més de 400  obertes a compartir els punts de vista. A http://dotsub.com en trobareu algunes de subtitulades.

Estic molt content i molt agraït per les vostres interessants aportacions en aquest bloc que estem construint. Amics, coneguts i saludats, com deia en Josep Pla, docents de tots els nivells i àrees, professionals de la comunicació i els audiovisuals, del món de l’associacionisme i de l’administració conformen un mosaic de punts de vista molt ric. És una mostra que el bloc té vida i sentit entre totes les eines comunicatives 2.0 i les xarxes socials. M’agrada aprendre i compartir amb vosaltres. Gràcies!

Les aules de la universitat on assisteixo, en un edifici de recent creació, tenen dues parts: una zona elevada on hi ha el professor, equipada amb una taula ampla amb ordinador i pantalla que projecta presentacions a la pissarra; i una zona atapeïda per a l’alumnat amb bancs i cadires fixats al terra que no permeten ni estirar les cames. Aquesta estructura dificulta qualsevol dinàmica de grup i d’aprenentatge col·laboratiu. Des de fora les aules, sovint es pot veure a l’interior com l’alumnat pren apunts seguint el dictat dels docents en sessions d’hora i mitja on es signa l’assistència. És una estructura que podríem dir-ne 1.0, sense interacció significativa ni treball de les competències professionals necessàries a la societat actual.

La incorporació d’un campus virtual i de dossiers electrònics, signifiquen un pas endavant. Però, és un pas petit si només serveixen per a penjar arxius de presentacions que s’han fet a l’aula o materials de lectura, desaprofitant-los per a la construcció compartida del coneixement. Estem en el camí 1.5: entre l’ús antic dels recursos i metodologies 1.0, i el que algun dia serà un futur 2.0, on l’intercanvi d’informació significativa permetrà generar coneixement propi. Algun dia arribarà la integració de la societat i centres educatius com en aquest vídeo de Sigur Rós (veure el final) on s’integra la música i paisatge d’Islàndia, un país que s’està repensant arran de la crisi. Aprofitem tot el que està passant (Crisi, Bolonya, Mossos…) per a repensar-nos?